27 de nov. 2011

Catarates d'Iguazú

Sense paraules...













25 de nov. 2011

Missió jesuïta de San Ignacio de Miní


Des de l’actual Asunción, capital del Paraguai, fins a l’Atlàntic milers d’indígenes vivien del cultiu, la caça i la recol·lecció, fins que, al segle XVI, van començar a arribar els conquistadors i colons europeus. Poc temps després, els habitants originaris eren mà d’obra d’espanyols i portuguesos que els explotaven per sostenir econòmicament les seves colònies.

"Mita, yanaconazgo, encomienda o repartimento", així s’anomenaven les institucions que els espanyols van crear per sotmetre als indígenes. Però també van implantar una organització social més constructiva: les missions de les ordres religioses, també anomenades "reducciones, doctrinas o pueblos de indios".

Les missions guaranís de la Companyia de Jesús van ser una construcció social totalment novedosa. Van intentar imposar els valors humanistes de la cultura europea tolerant aquells de les indígenes que consideraven adequats.


L’any 1547, el capità Ignacio López de Loyola va fundar a Europa la Companyia de Jesús, la més dinàmica i moderna de les ordres religioses del seu temps. Els jesuïtes responien a una organització rígida i mantenien una obediència absoluta al Papa. Des de l’inici van intentar portar la seva religió fora de l’àmbit europeu: l’any 1541 van arribar a l’Índia, el 1580 a Japó i l’any 1585 al territori que després seria Argentina. (extret del Museu de la Missió de San Ignacio de Miní)









Els jesuïtes van construir moltes missions en el que actualemt és Paraguai, Brasil i Argentina. Les missions eren autònomes i evitaven que els guaranís es convertissin en esclaus. La Companyia de Jesús va ser expulsada dels territoris espanyols de Sud-Amèrica l'any 1767, després d'una campanya de desprestigi. Això és resumir mooolt la història.

La pel·lícula La Missió amb Robert de Niro i Jeremy Irons explica molt bé tot el que va passar amb els guaranís, els jesuïtes i els conquitadors en aquesta zona.
 
 

23 de nov. 2011

Desert d'Atacama. Valle de la Muerte y Valle de la Luna

Tenia pendent penjar unes fotos del Desert d'Atacama (Xile), malgrat que ja sóc a l'Argentina. Allà van.











I demà cap a Puerto Iguazú!!!



19 de nov. 2011

"Salta le canta a Mercedes Sosa"

Ahir a Salta (Argentina), es va fer un concert en homentage a la cantant tucumana Mercedes Sosa, ja desapareguda. Sosa és molt molt coneguda  i estimana a l'Argentina. La Plaza 9 de julio de Salta es va omplir de gom a gom per escoltar entre d'altres la veu de Teresa Parodi, cantautora també argentina i també molt coneguda.Va ser una nit màgica.




Si voleu escoltar una mica més..."Gracias a la vida..."




17 de nov. 2011

Més Salar de Uyuni




















15 de nov. 2011

A Xile a través del Salar de Uyuni

12.000 quilòmetres quadrats de desert de sal.







Travessar el Salar de Unyni i la Reserva Nacional Eduardo Avaroa per arribar a San Pedro de Atacama (Xile) és una de les millors experiències que he tingut fins ara.











11 de nov. 2011

Val un Potosí

Avui Potosí celebra els 201 anys de l'aixecament que va tenir lloc en aquesta ciutat contra el domini espanyol. La sublevació de 1810 no va tenir èxit i els seus promotors van ser perseguits. En homenatge a la valentia d'aquests homes, el 10 de novembre es "feriado" a tot el Departament de Potosí. La celebració consisteix en un seguit de desfilades d'estitats, associacions, escoles i col·lectius diversos, que s'allarguen tot el dia. També concursos, actuacions musicals i molt molt moviment al carrer.




El president Evo Morales també s'ha deixar veure en les celebracions malgrat que aquí no gaudeix de gaire bona premsa. Pel que m'han dit, el Departament de Potosí aporta molt a l'Estat i rep poc (us sona?).


La ciutat de Potosí es va fundar l’any 1545 després del descobriment dels jaciments de plata del Cerro Rico, i es va convertir en la més gran i mes rica de Sud-Amèrica i del món. Durant el període de colonització espanyola (1545-1825) es van extreure tones i tones del ric metall. La llegenda diu que amb tota la plata extreta es podia construir un pont que unís Bolívia i Espanya. Esclaus indígenes i africans van treballar a les mines en condicions infrahumanes. Es calcula que hi van morir uns 8 milions. 

El Cerro Rico al fons
Actualment es continua explotant el Cerro Rico, però la plata escasseja, s'extreu sobretot estany i tungstè. La majoria de turistes arriben a aquesta ciutat amb la idea de fer un tour per les mines i visitar al Tio. El Tio és una mena de dimoni a qui els miners rendeixen culte per tal que els protegeixi dins la mina. Si en voleu saber més, no us perdeu el documental "La mina del diablo" (2005) de Kief Davidson i Richard Ladkani, que explica la historia de dos nens que treballen a la mina.

Potosí està a més de 4.000 metres sobre el nivell del mar i fa un fred que pela.
 
 




Plaza 10 de noviembre

La Casa de la Moneda

7 de nov. 2011

Sucre. Patrimoni Cultural de la Humanitat



Ja fa uns dies que sóc a Sucre, la capital administrativa del país. Aquí  es va declarar la independència de l'Imperi Espanyol el 6 d'agost de 1825. Després d'anys de lluita per aconseguir la independència, el Gran Mariscal de Ayacucho, Antonio José de Sucre va convocar una "Assamblea Deliberante" per definir el futur de la nova nació. L'assamblea va concloure amb una Acta d'Independència. Així mateix també es va decretar que el nou país es diria República de Bolívia en honor al "libertador" Simón Bolívar.


Sucre va ser declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat l'any 1991. Pensava quedar-m'hi només un parell de dies, però hi estic tant a gust que seran uns quants més...






Arribar fins a Sucre ha estat tota una aventura. Un trajecte de 15 hores s'ha convertit en interminable. A mitjanit la "flota" es va aturar un parell d'hores, a causa del cabal d'un riu. Quan finalment el conductor es va atrevir a creuar, el bus es va quedar aturat enmig! 1000 persones mirant, altres intentant ajudar, tots cridant...endavant...endarrera..accelera...Vam estar una hora intentant sortir-ne...i finalment ho vam aconseguir. Però la cosa no s'acaba aquí. Al matí ens vam tornar aturar perquè hi havia obres a la carretera i l'obrien a les 10 del matí i eren les 8!!!! molt divertit tot plegat...de fet és força habitual que les carreteres estiguin tallades, bé per rius, obres, manifestacions...