Adiós Sud-Amèrica

Han estat cinc mesos viatjant per Perú, Bolívia, Argentina i Xile. Ara que ja volo cap a un altre continent, em fa un no sé què marxar d’aquí. Em quedo, sens dubte, amb ganes de més Sud-Amèrica. 

A Perú vaig començar aquest viatge, tímidament i amb una mica de por, però també amb molta il·lusió.  Descobrir el Machu Picchu va ser un somni, i compartir-lo amb bona gent l’ha fet inoblidable. Però, a banda d'aquesta meravella del món, Perú té molt més per oferir. Vaig flipar amb el Museu del Señor de Sipán a Chiclayo, les restes de la cultura mochica a Trujillo i els aqüeductes esculpits a la roca de Cajamarca. I no oblidem la Cordillera Blanca amb el Huascarán, el pic més alt de Perú.

De Bolívia no oblidaré l’espectacle del Salar de Uyuni, quilòmetres i quilòmetres de sal i de paisatges increïbles que es van superant a mesura que t’hi endinses. La Paz em va encantar pel seu caos i Sucre per la seva llum. I no puc deixar d’esmentar la Isla del Sol al llac més gran i alt del món, el Titikaka!

Tant a Perú com a Bolívia vaig patir amb els transports…però haig de dir que, el desordre i el caos d’allà, els he trobat a faltar en latituds inferiors. Això de no saber quan arribaràs als llocs, sobretot a Bolívia, de no saber si podràs creuar o no un riu o si et trobaràs una manifestació o una carretera tallada durant hores per obres, té un no sé què divertit. Ah! i no oblidem que no hi ha capacitat màxima de passatgers!…quan ja creus que no hi cap ningú més…sempre queda algun foradet…allò de…on hi caben dos i caben tres…allà seria…on hi caben dos, hi caben 20! No és broma!!!!

Mmmm…Argentina…què puc dir d’aquest país immens. Hi vaig entrar pel nord, descobrint les Catarates d'Iguazú i les missions jesuïtes, però recórrer la Patagònia (també la xilena) amb la Neus i el Santi l’han fet realment especial. Estar a la fi del món i navegar pel Canal Beaggle…semblava impossible! Després vindria Torres del Paine a Xile, el Perito Moreno, el Fitz Roy, i la carretera austral. El punt i final el vam posar amb la ruta dels llacs. De l'Argentina m’ha enamorat Buenos Aires i el parlar argentí.

A Xile vaig descobrir les estrelles de l’hemisferi sud i el desert d’Atacama…espectacular! i em vaig relaxar a la misteriosa Illa de Pasqua. I com a comiat... una tremolor de 4,3!

I tot plegat no seria tan especial si no ho hagués compartit amb tots els que m’he anat trobant pel camí. Els compis del Camí inca, el Fred, amb qui vaig fer la ruta del Choro a Bolívia i després ens vam retrobar a Ushuaia, l’Hora, el Nacho i els seus tiets a la Isla del Sol, el Leo i el Peter, que viatjaven amb moto, el Matthi a Uyuni, l'Hanka, la Vera, el Petr i la Tere al Salar, el Pablo a Buenos Aires, la Sandra a Uruguay, la Maite a la Illa de Pasqua…i moltes persones més amb qui he compartit un cafè, una cervesa, un àpat, unes "risas" o una  bona conversa. Ha estat genial!!!!!!!!!!! Gràciessss a tots! i també gràcies a la family i als amics que m'heu seguit en aquest vol...

No se vayan todavía que aún hay más!!!!

QuèQuiCom...Per què...i Quan?

Malgrat que ja no sóc a l'Illa de Pasqua, tenia pendent un post per fer-vos cinc cèntims sobre el misteri dels moai. A l'illa n'hi ha uns 600 i tots menys un conjunt de set, miren cap a l'interior. Els van esculpir, segons la vikipèdia, entre els XII i el XVII, i ho feien directament en una mena de cantera ubicada a la falda del volcà Rano Raraku, on, per cert, en queden prop de 400 en diferents estats de construcció. Per què els van deixar així?...doncs sembla ser que en un determinat moment, i després de lluites internes, els rapanui van deixar aquest ritual per seguir-ne d'altres, com el Tangata manu.

Els moai estan esculpits sobre roca volcànica, i per fer-ho utilitzaven cisells de basalt. Com els transportaven després és tot un misteri. Hi ha diferents teories...unes diuen que utilitzaven trineus o rodets de fusta, i altres que els balancejaven amb cordes. En qualsevol cas no devia ser fàcil...El seu significat també és incert i de nou hi ha varies teories. La més estesa és que eren representacions d'avantpassats que projectaven així el seu poder sobre natural sobre els seus descendents.

Si en comptes de cinc cèntims en voleu deu...ja sabeu...el món d'internet és infinit!

Per acabar, no puc evitar ensenyar-vos algunes postes de sol...

Tangata-manu, l'home ocell

Tangata manu era una cerimònia en la que els caps de les diferents tribus de l’illa, o els seus representants, competien pera aconseguir el primer ou del manutara ("Gaviotín Apizarrado") que nidava a l’illot Motu Nui.

Els participants descendien per un penya-segat des d'Orongo i nedaven fins l’illot. Allà s’hi estaven dies o setmanes esperant l’arribada dels matuara, fins que un d’ells trobava un ou. El competidor tornava a Rapa Nui i era investit Tangata manu, home ocell, i era considerat tapu, sagrat. La darrera competició es va celebrar l’any 1867.

L'illa del fons és Motu Niu i des d'on està feta la foto baixaven els competidors...quin valor!

Volcà Rano Kao a Orongo

Aquests dies està plovent al llombrígol del món...però plovent molt molt i molt. Aquesta nit hi ha hagut una tempesta que mammmma por! M'he llevat a la una de la matinada pel soroll de la pluja...després de comprovar que només entraven unes gotetes m'he tornat a dormir. Al cap de dues hores...de nou molta pluja i aquest cop acompanyada de vent! mooooolt vent!!!! i una part de la tenda que va per lliure...ai! què faig???? surto...trec mig cos a fora, miro i... ostres l'haig de posar bé, l'enganxo de nou a la piqueta, però als 30 segons torna a marxar...coll....!!! i ara la piqueta ha sortit volant!. Decideixo enganxar la part de "l'avancé" de la tenda que vola, allà on puc...ja estic xopa, miro a dins per veure el desastre...la tenda té un llac...és igual, com que fa una mica de baixada està controlat...sembla que la tenda aguanta i que ja no entra més aigua...a dormir...però tot es mou massa. M'assec, aguanto la tenda amb les dues mans esperant a que millori..però no ho fa...i a més...ostres!...ara haig d'anar al lavabo!!! Total, que la història acaba que vaig al lavabo i després a la cuina amb el sac!...ja,ja,ja...

Si és que ja es veia a venir...

He tingut sort perquè els dos primers dies va fer molt bon temps i vaig poder recórrer l'illa amb moto. Això si, a duo que aquí tot és moooolt car! Per dir-vos que tres tomàquets m'han costat tres euros!!!!!! Tot i això...m'encanta aquest lloc!

Rapa Nui

Rapa Nui té una superfície de 163 km2 i està situada a 3.600 km de la costa xilena i a 2.075 km de l'Illa Pitcairn...com perquè t'hagin de venir a buscar...

No em puc creure que estigui aquí, enmig de l'oceà disfrutant d'aquesta meravella.

M'estic en un càmping amb vistes al mar i a la posta de sol. Què més es pot demanar?

Com sobreviure a dos biòlegs molt biòlegs...

Ha estat realment interessant viatjar amb dos biòlegs…, molt biòlegs. Al principi tot semblava normal…però de seguida vaig començar a notar coses estranyes…

Medien algues…

 Tastaven tot el que els semblava comestible…

Ho observaven tooot amb molta atenció.…

Em feien agafar mostres...

A vegades feien coses encara més difícils d'entendre…

I fins hi tot van tenir alguna idea ebojarrada...

 Però al final tot s'enganxa i l'únic que pots fer és....unir-te a ells....

Moltes gràciesssss...quan torneu?????

Per la Patagònia xilena i argentina

És impossible explicar tot el que hem fet durant els dies que hem estat perduts per la Patagonia, però intentaré fer un resum de la nostra ruta i les nostres experiències… Tot va començar, com sabeu, a Ushuaia. No sabem ben bé perquè, però ens va costar una mica arrencar…semblava que no en podíem sortir…i per allà tot és mooooolt car, així que teníem una mica de pressa per moure’ns cap a una altra banda…

Això ens ha passat més d'un cop...

Des d'Ushuaia va anar fent ruta direcció Puerto Natales…on després d’alguns problemillas amb un ferry a Porvenir…vam aconseguir arribar.

Està buit, oi? doncs al final es va omplir i com que no teníem reserva...en fi...

Amb un petit retard vam aconseguir arribar a les Torres del Paine, malauradament ara a causa d’un incendi el parc està tancat, nosaltres van tenir sort. Des d'allà vam enfilar cap a Calafate i el Chaltén (aquesta part ja l'hem il·lustrat, així que me la salto). Després vam posar rumb a Los Antiguos i Chile Chico per creuar a Xile, i de nou…problemes amb un ferry...en aquest cas va ser cosa del vent...

A Chile Chico vam descobrir que argentins i xilens (és lleig generalitzar, o sé, però nosaltres ho hem experimentat un munt de vegades…) menteixen constantment i per igual...ja, ja, ja...s’inventen els horaris i les adreces...si no saben alguna cosa, senzillament se la inventen….així que millor contrastar sempre la informació i com a mínim amb tres fonts diferents…No sabeu la feinada que vam tenir per esbrinar a quina hora sortia el ferry i on havíem de comprar els passatges...uns ens deien a les 16h, uns altres a les 15h i al full d'informació posava a les 16.30h!!!!

A la fi vam arribar a Coyhaique…i què hi ha allà???? Ca la Natti…ja,ja,ja...una dona molt simpàtica que ha muntat un càmping al jardí de casa seva....i allà ens vam quedar atrapats! Vam passar el cap d'any i algún dia més de l'esperat...qüestió de transports...

El seu home tenia muntat just al costat un "matadero"...molt higiènic tot plegat..ja,ja,ja...

Tot va millorar amb el lloguer de "la ranchera" a moooolt bon de preu, ja que l'havíem de tornar a Puerto Montt en una setmana i no havíem de pagar per deixar-la en un altre destí.

Així que vam enfilar direcció nord passant pel Parc Nacional Queualt i el Parc Natural Pumalín. La majoria de nits hem acampat pel camí, algunes vegades en càmpings rústics i per lliure sempre que hem pogut….Al sud a vegades ha estat difícil trobar una trista mata que ens protegís…però gairebé sempre hem tingut sort! A més, el fet que per allà el sol es pon mooooolt tard, ens ha anat molt bé per allargar la recerca ...

Posta de sol a les deu de la nit

Val...aquí se'ns va fer una mica tard...

Però la cosa va anar millorant...

...tant que fins hi tot els Reis Mags ens van visitar...

El tema dels àpats ja sabeu com anava i també va millorar…

Uns musclos agafats allà mateix...

La darrera part de la ruta ha estat genial…vam deixar el fred enrere i vam poder disfrutar de banys en llacs i rius espectaculars. També ens van anar bé per mantenir una mica la higiene personal…haureu de ficar la Neus i el Santi a la rentadora!!!!

Durant aquests darrers dies hem recorregut la regió dels llacs passant pel Parc Nacional Nahuel Huapy, malauradament molt afectat per la cendra del volcà Puyehue i també pel Parc Nacional Lanín.
 

Guapos us trobaré a faltar! que tingueu bon viatge de tornada!!!!!!